diumenge, 13 de maig de 2018

Osmosi inversa



Pels passadissos i les habitacions de l’hospital
s'hi ha empeltat un complex entramat
de membranes semipermeables
que, així, sigil·losament,
com qui no vol la cosa,
separa

            pacients                                              d’acompanyants
            els enllitats                                         dels que caminen
            els que criden a la nit                         dels que els escolten en silenci
            els que van al lavabo sols                  dels que fan servir la cunya
           
És el mateix entramat,
adust, roí, inenarrable,
que a fora separa

            “normals”                                          de “discapacitats”
            els que treballen                                dels que no troben feina
            els que tenen casa                              dels que dormen al carrer
            els que els cor els bull d’amor          dels que s’assequen de buidor          
           
N’hi ha prou amb traspassar una vegada
una d’aquestes tantes membranes
per adonar-se de com n’és de fàcil
esmunyir-se, així, per osmosi,
cap a la banda dreta d’aquest poema.

En canvi, la força que s’ha d’exercir
per emprendre el canvi invers,
el que va de dreta a esquerra,
és despietadament titànica.
Gairebé tant, com la joia de sortir-se'n.



Foto: M.G.N. - Marcel (Flickr

dimarts, 24 d’abril de 2018


Fan mal,
alguns records.

Punxa,
aquesta flaire de voler-ho tot
en cada fulla que reneix
i pinta el cel.

L’abril té aquestes coses.

Al matí el sol escalfa
el got de llet de l’esmorzar.

Al capvespre l’aire tremola
de tan prim.

Al balcó una ploma balanceja
sense acabar de caure a terra.

Sempre deies
que si de debò t’havies de reencarnar,
que fos en un ocell.



Foto: Meritxell Canals (Flickr

dijous, 19 d’abril de 2018

Exposició "Fages Art Viu"



divendres, 6 d’abril de 2018

Alegries



Mai havia vist les Rambles
tan exultants com ara!
La llum ho embolcalla tot
i té la insòlita mesura justa.
Els menús són bons i ben barats.
La passió es desboca ufanosa
en les parelles.
Les baldes dels portals diuen passeu!
Per res del món voldria anar enlloc més
ni transformar-me en ningú altre.
Per res del món voldria dur rellotge.
Mai havia vist les Rambles
tan exultants com ara!
Els caps busquen els caps
i els ulls les boques.
Els braços branden l’aire
com banderes.
Els peus marquen cofois
els ritmes de la terra.
M’encisa, aquesta dansa!
M'enarta, saber que tots tenim el cor ardent
i que som prínceps i princeses!
Aquest batec de temps
definitivament és màgic.
Un perfum lleuger de flors
impregna els arbres blancs de les voreres.
Els turistes canten òpera.
La música és a tot arreu
i els ocells són missatgers de les petites alegries que,
com les taques i les pinzellades dels quadres dels artistes,
s’arremolinen en un gran tsunami d’emocions
que, imparable, encalça l’infinit.


Imatge: Quadre de Carme Porqueras Planas "blueeyes"

dimarts, 28 de novembre de 2017

Fi de cicle














Matí trencat,
d’anhels i fulles grogues.
De la tardor,
que mor. I de l’abril,
que nia a cada branca.


Foto: Laurel Kate Sittig (Flickr)

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Oda als pensaments


Pinça de plaer.
Descobreixo al Google que no hi ha pensòmetres
ni estudis concloents sobre quants o quins pensaments
hauríem de tenir.
Cinquanta per minut? Vuitanta mil per dia?
Què és o què no és un pensament?
Penso: «Em fa mal la panxa.
Papallones arrauxades voleien del no-res
i salten a l’abisme.
Recordo l’àvia quan ens feia una torrada.
Ganes de sexe.
El pal de la “p” penjat d’una paraula.
I si fes...?
I si no fes...?»
En majúscules, el Caos.
Tal volta l’últim reducte de Llibertat Inalienable.
Pensaments, sou meus,
ben meus i només meus!
Pinça extrema de plaer.


Foto: Ma Lies (Flickr)