I arribarà el Nadal
i ens desitjarem les millors coses
Embriacs de tot,
hi haurà moments
que els colors ens semblaran postissos Els carrers, direm, continuen sent de pedra
Però en els regals i en els convits
el verd maragda
se superposarà festivament
amb el robí
Aquest robí de foc que esclata
I així serà com somriurem
O plorarem sense voler-ho
La poesia de Vicent Andrés Estellés parla per ella mateixa. No necessita cap pròleg. Ni cap crítica amb nombroses referències. Necessita, això sí, homenatges com el d’aquest dissabte. Tota la xarxa farcida de versos. Tota la xarxa farcida de València, de la postguerra. Tota la xarxa impregnada d’aquesta manera tan seva i també prodigiosament tant de tothom d’entendre l’amor, la mort, el sexe i les persones. La poesia de Vicent Andrés Estellés parla per ella mateixa. Per això són tan importants els homenatges com el d’aquest dissabte. Perquè no s’oblidi.
De Kavafis se n'han dit moltes coses, però probablement la frase que millor sintetitza la seva obra és de Josep Pla: Són poesies extremament senzilles, sense pedanteria, sense la més petitat utilització de l'inintel·ligible galimatias de la poesia d'avui, que és horrible. No sé si la poesia d'avui és horrible; m'agradaria pensar que no, almenys en un sentit general. Tanmateix, sí que és cert que de vegades la senzillesa és injustament menystinguda, i que sovint oblidem que escriure assoleix la seva màxima plenitud quan ho fem pels altres i ens entenen. Tot i així, els poemes de Kavafis, senzills i universals, uns poemes que han estat musicats i traduïts a moltes llengües, van haver d'esperar a la mort del seu autor per fer-se un lloc entre el gran públic.
Ara que és temps de vacances i de platja, us deixo amb aquest Mar Matinal traduït per Carles Riba.
Mar Matinal
Deixeu que aquí m'estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matinal, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m'estigui
i que m'enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.
Aquest estiu he llegit dues novel·les que parteixen de l’autobiografia dels seus autors per construir una història. La primera és del basc Kirmen Uribei és diu Bilbao - Nova York – Bilbao (Seix Barral, 2009). Transcorre durant un vol entre Bilbao i Nova York. A través de cartes, dietaris, e-mails, poemes i paraules, es va destriant la història de tres generacions d’una família i la seva particular relació amb el mar, el País Basc i l’escriptura. La segona, Els meus homes(Pagès Editors, 2008) és de Malika Mokeddem, metgessa i escriptora, nascuda al desert d’Argèlia i establerta des de fa més de trenta anys a França. Gira al voltant de tots els homes que han tingut un paper important a la vida de l'autora - el pare, els germans, els professors, els amants, el marit, els amics... – i aprofundeix sense evasives i d'una manera impactant en el seu món interior i en la seva condició de dona.
El terme autoficció va ser introduït per primer cop el 1977 pel crític literari i escriptor Serge Doubrovsky el 1977. L’autoficció combina dos gèneres que aparentment es contraposen: l’autobiografia i la ficció. Així, un autor pot decidir explicar la seva vida, en primera o tercera persona, i presentar-la en el marc d’un relat de ficció. Sempre he pensat que escriure sobre un mateix ha de ser com una mena de catarsi. Et col·loques davant d’un full en blanc o una pantalla i ho vas buidant tot, un record darrere l’altre, sense deixar-te res. No cal preocupar-se per la versemblança dels personatges ni per la subtilesa de la trama. Es tracta tan sols d’explicar, en el sentit més antic de la paraula. Philip Larkin va dir que escriure poesia és escriure sobre un mateix i que escriure narrativa és escriure sobre els altres. No deu ser per casualitat, doncs, que Bilbao-New York-Bilbao i Els meus homestraspuïn lirisme per tots cantons. Tampoc deu ser per casualitat que totes dues novel·les comencin a construir-se a partir de la relació amb la pròpia família i el lloc d’origen. Sembla, doncs, que en aquest segle XXI de la tecnologia i de l’individualisme, encara no som capaços de prescindir ni de la força de la paraula ni de les arrels.
Bilbao-New York-Bilbao, en la seva edició traduïda al castellà, comença així:
Los peces y los árboles se parecen.
Se parecen en los anillos. Si hiciéramos un corte horizontal a un árbol veríamos sus anillos en el tronco. Un anillo por cada árbol transcurrido, es así como se sabe la edad del árbol. Los peces también tienen anillos pero en las escamas. Y al igual que sucede con los árboles, gracias a ellos sabemos cuántos años tiene el animal.
Los peces nunca dejan de crecer. Nosotros no, nosotros menguamos a partir de la madurez. Nuestro crecimiento se detiene, y los huesos comienzan a juntarse. El cuerpo se encoge. Los peces, sin embargo, crecen hasta que se mueren. Más rápido cuando son jóvenes y, a partir de cierta edad, más lentamente, pero sin dejar nunca de crecer. Y por eso tienen anillos en las escamas.
El anillo de los peces lo crea el invierno. El invierno es el tiempo durante el cual el pez come menos, y el hambre deja una marca oscura en sus escamas porque su crecimiento es menor durante esta época. Al contrario que en verano. Cuando los peces no pasan hambre, no queda ningún rastro en sus escamas.
El anillo de los peces es microscópico, no se ve a primera vista, pero ahí está. Como si fuera una herida. Una herida que no ha cerrado bien.
Y como los anillos de los peces, los momentos más difíciles van marcando nuestras vidas, hasta convertirse en medida de nuestro tiempo. Los días felices, al contrario, pasan deprisa, demasiado deprisa, y en seguida se desvanecen.
Lo que para los peces es el invierno, para las personas es la pérdida. Las pérdidas delimitan nuestro tiempo; el final de una relación, la muerte de un ser querido.
Cada pérdida es un anillo oscuro en nuestro interior.
Ben pocs ho neguen. La poesia catalana viu un moment dolç, tant pel que fa al nombre i a la qualitat dels seus autors, com per l’eclosió de festivals i recitals poètics arreu dels Països Catalans. És potser en aquest darrer fenomen on més es fa palès que s’està produint un punt d’inflexió. En poc temps i sense saber com, la poesia ha deixat de ser un gènere marginal - més aviat propi d'intel·lectuals, d'excèntrics i de romàntics - per tornar amb força renovada a on va néixer: al carrer i a la cultura popular. Internet, baròmetre dels canvis socials per excel·lència, n’és un bon exemple. Blocs personals i col·lectius omplen la xarxa de versos i aprofiten de mil i una maneres les seves possibilitats creatives. És l’era de la poesia amb imatges, de la poesia amb música i de la poesia que enllaça amb altra poesia. Però també és l’èra de la màgia de la poesia amb només veu: la dels recitals al carrer. Una poesia ben moderna que és a la vegada hereva de la tradició oral dels trobadors de l'Edat Mitjana, i dels aedes i rapsodes de l’antiga Grècia.
És dintre d’aquest panorama tan eclèctic que neix Versos.cat, un bloc col·lectiu per a fomentar, difondre i publicar la poesia catalana actual del qual jo tinc el plaer de formar part. Amb un format fresc i flexible, Versos.cat publica poemes, articles i entrevistes de qualitat, i impulsa nombroses activitats offline. Entre aquestes, destaquen els recitals i festivals poètics. Si encara no heu experimentat l’emoció de sentir poesia en viu, us recomano no esperar més a fer-ho. Aquest estiu ja se n’han celebrat dos – a Darnius i a Figueres, a l’Alt Empordà - i se n’han programat uns quants més – a Boadella d’Empordà, Manresa, Barcelona, Terrassa, Sabadell... També us convido a visitar el bloc de Versos.cat i, si us agrada, a donar-li el vot per la convocatòria d’aquest any dels Premis Bloc Catalunya, dintre de la categoria de literatura. Versos.cat està integrat per un equip de més 30 poetes i 15 articulistes, alguns d’ells amb un important bagatge al darrere i d'altres de més novells. Seguiu-lo de ben de prop.
De vegades m’aturo i penso que aquest moment que tant temo no pot trigar gaire. Passarà a la platja, quan prengui el sol amb un biquini car. O en un sopar amb amics, la taula parada amb un vi dels bons. O a la feina, just al mig d’una reunió important... Sí, serà a la feina. Em tocarà parlar. Els companys m’escoltaran detingudament, em miraran de dalt de a baix, ensumaran la meva suor entre la flaire seca i grisa de l’aire condicionat, beuran un glop d’aigua... i, de sobte, giraran el cap. Què més es pot fer sinó girar el cap quan t’adones que tot allò que creies ple i brillant és buit i fosc com un soca morta? Sense voler-ho, algú punxarà per fi el globus que m’aguanta. I l’aire de dintre, aquest aire viciat pel costum i les promeses, s’escaparà amb un únic xiulet sord. Tot plegat, serà cosa de segons. Amb uns quants segons n’hi haurà prou per adonar-se que jo no sé comunicar ni en anglès ni en altres llengües, que no se m’acudeix preguntar per les parelles o els fills de cadascú, que em perfilo malament els llavis, que no relaciono els noms amb els conceptes ni els conceptes amb els noms, que quequejo. N’hi haurà prou amb uns quants segons i sobretot n’hi haurà prou amb tocar la tecla correcta. Clic. Un clic irreversible. Els meus companys em miraran i giraran el cap. Jo no diré res. Perquè RES, al capdavall, serà la paraula. El moment, aquest moment precedit de neguits, arribarà. I la careta, una careta de carnestoltes esplèndida, caurà com una fulla seca a la tardor. Llavors, potser, em sentiré lliure.
He decidit obrir un nou bloc. Es diu “Vull saber-ho tot” (http://vullsaberhotot.blogspot.com) i de moment només té una entrada. Tot i que el títol pot semblar a priori una mica pretenciós, l’he triat perquè expressa amb molta claredat quina és la seva missió: parlar de tot el que m’interessa i em sorprèn i, sobretot, aprendre. Certament, és impossible saber-ho tot, però no perdre les ganes de saber garanteix no deixar d'aprendre coses noves. I, al capdavall, què és la vida sinó aprendre i aprendre?
Continuaré amb el Paraules i mots, i escriuré a tots dos espais sense prometre cap dedicació perquè no puc. Escric perquè m’agrada i no vull deixar de fer-ho. Però tampoc voldria que aquesta passió es convertís en una angoixa. Si passen dies o setmanes sense que sapigueu res de mi, no us preocupeu: tornaré.
Al capdavall, tot es redueix a controlar les entrades i les sortides. Ho fan els enginyers, les botigues de roba, els bancs.... Pagues i et paguen. I si pagues més del que et paguen, cagada pastoret. Ja m’ho deia la meva mare: nena, en una casa no en poden sortir més que no n’entren... Sembla tan elemental, oi? Però em va costar més d’un any d’adonar-me’n. Amb la crisi, les avantatges de tenir un sou variable es van convertir en inconvenients, i de mica en mica vaig anar assumint que, de fet, podia prescindir perfectamentd e la plaça de pàrquing, del lloguer de l’apartament de la costa o, fins i tot, d’algun concert. Però tot això, eren peanuts, que diuen els anglesos. La sortida principal – la que de debò marcava la diferència, la que em trauria del carreró sense sortida on semblava estar atrapada – duia barba de dos dies i de tant en tant es deixava els mitjons bruts al sofà del menjador. Calia actuar amb contundència, sense deixar cap escletxa oberta. I ho vaig fer. Li vaig dir:
_ Carles, m’agrades, ja ho saps. Tens una conversa que enganxa i no he tingut millors polvos que els teus. Però si les meves comissions han baixat les teves sempre han estat inexistents. I del sou base, més val que no en parlem...
Fa dos mesos i tres dies que visc sola. Encara no m’he acabat d’acostumar a girar-me i trobar l’altra banda del llit freda. També trobo a faltar que algú em parli de les estrelles i de les constel·lacions quan de nit el cel no té cap núvol. Però les entrades són les entrades i les sortides com les d’en Carles són les sortides... Ja ho he dit al principi: al capdavall, tot plegat es redueix a controlar-les. I la resta.... peanuts.
Entrades
