dijous, 28 de juliol del 2011
dimarts, 19 de juliol del 2011
Cançó curta de la lluna
La lluna minva,
perd la sang i les hormones
La lluna nova
La lluna s’omple,
tan blanca i tan rodona
La lluna-dona
Foto: Flickr (myyorda)
Etiquetes:
poemes
dijous, 14 de juliol del 2011
Haikú - Convit estiuenc 2011
Les aigües d’ara
remullen les ferides
d’un altre temps
Convit estiuenc 2011 del bloc Uendos, Greixets i Maremortes
dimecres, 13 de juliol del 2011
Codis de conducta
Passejo pel carrer
i topo cares conegudes.
No em saluden,
titubejo,
no les saludo.
Passejo pel carrer
i topo cares que diria que en algun moment he conegut.
No em saluden,
titubejo,
no les saludo.
Passejo pel carrer
i topo cares que sé del cert que no conec ni he conegut.
Em saluden,
titubejo,
les saludo.
Foto: Flickr (solidether)
Etiquetes:
flaixos urbans,
poemes
diumenge, 10 de juliol del 2011
Llibertat i poesia
La llibertat és una de les aspiracions més primàries de l’ésser humà. Aquests tres poemes en parlen, i ho fan no pas des d’una perspectiva intel·lectual, espiritual o política, sinó a través de situacions concretes. «La llibertat és una noia alegre», afirma José Agustín Goytisolo. «Fer l’amor als parcs», etziba Joan Margarit. «Blasfemar dels visionaris», ens diu el més jove dels autors, David Caño. Hi ha moltes maneres d’entendre la llibertat. Potser la pregunta no és tant quin color té, sinó què hem de fer per retenir-la quan finalment l'assolim.
Más que una palabra La libertad es más que una palabra la libertad es una chica alegre la libertad es una parabellum o una flor la libertad es tomarse el café donde uno quiere la libertad es una perdiz herida la libertad es negarse a morir en una cama de hospital la libertad es real igual que un sueño la libertad aparece y ya no está la libertad hay que inventarla siempre la libertad puede ser del esclavo y fallarle al señor la libertad es gritar frente a la boca gris de los fusiles la libertad es amar a quien te ama la libertad es comer y repartir el pan la libertad es no ocupar asiento en el festín de la ig- [nominia la libertad a veces es una simple línea fronteriza la libertad es la vida o es la muerte la libertad es la ira la libertad se bebe y se respira la libertad es cantar en tiempo de silencio la libertad si quieres será tuya pero sólo por un momento porque cuando la tengas se escapará riendo entre tus manos y tendrás que buscarla y perseguirla por las calles ciudades praderas y desiertos de todo el vasto mundo porque se deja amar únicamente por amor por ganas porque ella es más hermosa que una pluma al viento. José Agustín Goytisolo | La llibertat La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d'estudiants. És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica. La llibertat és un estrany viatge. Són les places de toros amb cadires damunt la sorra en temps d'eleccions. És el perill, de matinada, al metro, són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l'amor als parcs. La llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general. És morir lliure. Són les guerres mèdiques. Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l'exili. La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Són les cançons de la guerra civil. Una forma d'amor, la llibertat. Joan Margarit | La llibertat La llibertat és un estat permanent sense fronteres, és oferir amor clandestí com una droga a plena llum del dia, és no claudicar en l'intent, és sincerar-te. La llibertat és conviure amb el desordre del desig i no justificar-te, és blasfemar i fugir dels visionaris, és condemnar-te a l'oblit dels capatassos, és dignificar mots tals com Subversió, Insurgència, Autoorganització. La llibertat és desmitificar i fer caure totes les estàtues, és suprimir, definitivament, la falsa amistat amb traïdoria, és profanar la voluntat de control del misticisme, és oblidar el pecat, la mala consciència, els remordiments de la moral perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses com palaus, com presons, amb patis enormes on només podies donar voltes. La llibertat és un hemiscicle buit, un mentider coix, un dictador mut, una rumba dansant al voltant d'una foguera, i les calces de la cambrera fent de bandera negra a l'estenedor de les il·lusions complertes, de les utopies acabades, de les conviccions que han deixat de presumir, de les cançons que han deixat de ser himnes, mentre l'últim ideari ens escalfa els peus, i ens ajuda a fer el sopar... La llibertat és treballar poc i llegir molt, és abandonar el llibre sempre que puguis, és suprimir el prefix de la paraula sexual, és estimar i punt. És descobrir el plaer i potenciar-lo, és emancipar-te del tedi, és la vida juganera, creativa, la pervivència del dubte, l'abolició de la condemna, I tu, de quin color dius que és la llibertat? David Caño |
Foto: Flickr (jonycunha)
Etiquetes:
David Caño,
Joan Margarit,
José Agustín Goytisolo,
poemes
divendres, 8 de juliol del 2011
diumenge, 3 de juliol del 2011
Nostra senyora de les orenetes
El monjo Therapion havia vingut a Grècia per a alliberar-la de totes les creences paganes que encara convivien amb el cristianisme. Quan va trobar una cova dissimulada dins la falda d’una muntanya que servia de refugi a les Nimfes, va reunir els feligresos més fidels i corpulents, i els va armar amb pics i llanternes. En només dos dies, l’estreta obertura que separava la cova de l’exterior va quedar tapiada per una capelleta blanca amb un gran Crist pintat sobre una creu. Les Nimfes, esfereïdes davant d’aquella imatge, reculaven i gemegaven. El seu cos, abans el més bell i seductor de totes les criatures del bosc, es debilitatava i es preparava per descomposar-se en baf o caure convertit en pols. Just abans que s’esdevingués el darrer de tots els planys, una dona jove però amb el posat digne que només es pot aconseguir amb la vellesa, va passar per davant de la capella. La dona es deia Maria, havia tingut el seu fill en una cova, i va recriminar a Therapion la seva acció amb aquestes paraules:
“_ ¿I qui et diu que la pau de Déu no s’estén tant a les Nimfes com a les cèrvoles i als ramats de cabres? _ va respondre la jove _. ¿No saps que en temps de la creació va oblidar-se de donar ales a uns quants àngels, que van caure a la terra i van establir-se als boscos, on van formar la raça de Pan i de les Nimfes? I uns altres van instal·lar-se en una muntanya, on es van convertir en déus olímpics. No t’esveris, com els pagans, criatura a càrrec del Creador, però no t’escandalitzis tampoc per la Seva obra. I dóna gràcies a Déu en el teu cor, per haver creat Diana i Apol·lo”
De totes les històries que formen els Contes Orientals de Marguerite Yourcenar (Empúries, traducció de Marina Folch, 1989), aquesta, Nostra senyora de les orenetes, és la que més m’ha fet pensar. No sé què ens volia dir la seva autora: si volia plantejar-se la raó de ser de les religions, defensar la seva possible convivència, o denunciar els perills dels que l’adopten amb fanatisme. A mi, personalment, em transporta a la infantesa, quan encara creia en el Déu que un dia em van presentar els pares, el mossèn, i els mestres de l’escola; però a la vegada em preguntava com podia ser que Jesús permetés que els negres de l’Àfrica o els egipcis de les piràmides morissin condemants pel sol fet d’haver nascut en un lloc o en una època equivocada.
El panorama que Yourcenar dibuixa a Nostra senyora de les orenetes és igual de torbador. Per què uns quants àngels van caure a la terra, si tenien ales? I encara més, per què d’aquests, només alguns es van transformar en déus olímpics i els altres van haver de contentar-se en formar la raça de Pan i de les Nimfes? No ens assegura l'Evangeli que tots som iguals davants de Déu? Potser els principis de la racionalitat – aquells principis que paradoxalment també em varen inculcar els pares, el mossèn i els mestres de l’escola – s’han de deixar de banda en aquests casos. Potser els contes, com la religió, serveixen sobretot per aprendre a fer-se preguntes. Moltes preguntes.
Foto: Flickr (Ramon Oromi Ferre)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)